Història Villa Paulita

La tranquil·litat del llac, el misteri dels boscos, el repte de les muntanyes. L’aire net, les nevades pausades, les estrelles properes. A la zona més alta de Puigcerdà, contemplant els cignes de l’estany i amb els cims del Pirineu vigilant, l’entorn convida a la calma. Però també a la pràctica de l’esport, a les passejades, a l’acció en plena natura. Així ho senten avui els nostres hostes. I així ho degueren sentir també Ramón Volart i la seva esposa quan van comprar aquesta bonica residència el 1920. Ja feia alguns anys que estaven de vacances a Puigcerdà, però a partir d’aquesta data es van vincular definitivament amb aquest lloc en adquirir la villa més especial de totes: la “torre” més propera a l’estany. En aquesta residència van passar estius feliços quatre generacions consecutives de la mateixa família abans de convertir aquella casa tan especial en un hotel i obrir les seves portes a tothom que vulgui gaudir d’aquestes mateixes sensacions de serenitat i llibertat. Una vila al costat de l’estany de Puigcerdà.

El veranejant Ramón Volart, que afrontava els feliços anys 20 quan es va instal·lar a la casa, era un industrial barceloní dedicat als encants. Tot i que el seu pare també s’havia dedicat a aquests teixits tan especials, va ser l’esperit emprenedor de Ramón el que el va portar al centre d’Europa en cerca de maquinària de darrera generació i de mà d’obra especialitzada per instal·lar els primers telers d’Espanya capaços de fabricar a màquina els tul·les, blondes i encants més delicats. Concienciòs a la fàbrica i sumament creatiu a l’hora de dissenyar nous dibuixos per a les teles, Volart va recollir molts èxits amb els seus teixits, premiats en exposicions a Barcelona (1888), Saragossa (1908), Brussel·les (1910), de nou a Barcelona (1929) i Sevilla (1930), tot i que entre les millors recompenses hi havia ser proveïdor dels Reis d’Espanya i vestir amb les seves teles les ocasions més solemnes de l’alta societat espanyola: vel·les, estoles, mantil·les… El negoci exigia molta atenció, però això no impedí que, invariablement, cada estiu, el matrimoni Volart i la seva filla Elvira tornessin a Puigcerdà.

La capital de la Cerdanya començava a estar de moda. Ja en el darrer terç del segle XIX, Puigcerdà era el lloc triat per descansar per uns pocs privilegiats barcelonins, que van començar a construir-hi boniques finques i residències d’estiu als afores del recinte murallat que encara envoltava la ciutat d’origen medieval. Aquests primers veranejants van assenyalar amb la seva presència el lloc i van fer que la Barcelona acomodada mirés cap a aquesta remota zona pirinenca. L’accés era difícil, és cert, però l’entorn resultava tan envejable que les cases de residents d’estiu van començar a multiplicar-se, sobretot quan, finalitzada l’última Guerra Carlista el 1876, l’ajuntament va enderrocar la muralla per facilitar l’accés a aquestes noves residències i als nombrosos horts que envoltaven el poble.

Un d’aquests camps de conreu, situat al costat de l’estany, va ser adquirit el 1887 “per convertir-lo en un poblat que ha de reunir els majors atractius”, deia la premsa local aquell mes d’agost. Seguint aquesta idea inicial, es va urbanitzar la zona que s’havia començat a arbrar l’any anterior i es va preparar per construir-hi mitja dotzena de xalets que (segons afirmava el periodista de la crònica) tindrien grans avantatges respecte a la resta: disposar d’aigua de reg i potable i, sobretot, la seva ubicació al punt més elevat de la població, cosa que significaria per als seus habitants “aires més sans” i “vistes admirables”.

Encara van passar diversos anys fins a completar-se totes les vil·les, anomenades localment “torres” i destinades al lleure dels forasters. De estil eclèctic, tenen planta en forma de creu i, en un dels seus braços, s’alça una torre que, molt lluny de l’aspecte defensiu de l’arquitectura que les va inspirar, esdevé el lloc més bell per admirar la Cerdanya. Les vil·les es distingeixen per la seva bicromia en vermell i marfil, que recorda Brunelleschi, i totes elles, al costat de l’estany i del parc proper (creat el 1925), s’han anat convertint en un conjunt que identifica Puigcerdà tant com els seus antics espais medievals. Un nucli urbà que, des de fa més d’un segle, conserva tot el seu encant del segle XIX i un aire delicat i lleugerament decadent.

Temps d’oci, temps de negocis

Ramón Volart llogava cada estiu una residència des de la dècada de 1910. Al costat d’altres famílies de “la colònia” (anomenada així en oposició a “la vila”, formada pels habitants habituals de Puigcerdà), el barceloní ocupava la temporada estival gaudint del millor de la Cerdanya: excursions als boscos, passejades a la muntanya i algunes activitats socials de l’època, com balls i funcions benèfiques.

Sent ja un home ben conegut a la regió (tant la seva posició com el seu caràcter contribuïen a això), un any va ser convidat a una celebració important: les obres de la línia de ferrocarril entre Ribas de Freser i Puigcerdà arribaven a la seva recta final. Un cop finalitzat aquell tram, es culminaria una obra en la qual havien estat implicades diverses generacions i empreses: unir Barcelona i Puigcerdà per tren, lluitant contra una orografia complicada.

Aquella ocasió era propícia per parlar de les grans avantatges del ferrocarril, del temps considerable que estalviaria i de la comoditat que suposava per als veranejants acostar la seva residència habitual al seu lloc favorit de descans. Algú va suggerir a Ramón Volart que era el moment de fer una oferta per la més bonica de les vil·les, la que estava situada al costat del llac. I Ramón Volart va fer aquesta oferta.

El juliol de 1920, Ceretania, el diari local, anunciava que aquella torre recentment adquirida havia rebut el nom de Villa Paulita en honor a Paulita Pich, esposa de Volart i nova propietària. I públicament, el redactor desitjava a la parella “que durant molts anys puguin gaudir-ne amb tota felicitat”. Els seus desitjos es van complir.

Els anys 20 i l’inici dels 30 van ser temps amables per als habitants de Villa Paulita. La residència acollia l’època de descans de Ramón Volart i li permetia practicar la doma de cavalls, una passió que heretarien els seus néts, tot i que ell doma cavalls joves destinats a formar troncs per als seus carros, i el seu nét Ramón Estany practicaria la doma de concurs. Per això haurien de passar molts anys, però és possible que l’industriós pensés en uns néts que encara no tenia quan, el 1925, cinc anys després de comprar-la, va abordar una reforma important a la seva casa d’estiu. La va preparar i modernitzar, afegint detalls personals com un vidre emplomat a les portes d’accés que recordava els delicats dissenys geomètrics dels seus encants. Va posar notes de color extravagants (segons l’entorn) fent col·locar vidres de colors en diferents finestres, deixant la casa llesta per acollir la seva creixent família, ja que a finals d’aquell mateix any Elvira, la seva única filla, es va casar amb José María Estany. El matrimoni els va donar tres néts.

També per a Puigcerdà van ser anys feliços. Des del 1922, quan finalment el ferrocarril va entrar en servei, i fins a l’inici de la Guerra Civil, la localitat es convertia cada any, durant tres mesos, en un lloc encantador, elegant i cosmopolita on coincidien polítics, industrials i una interessant nòmina d’intel·lectuals. Entre els que es van deixar veure en aquells anys hi havia els escriptors Narcís Oller i Jacint Verdaguer, el pintor Santiago Rusiñol, l’arquitecte Antoni Gaudí, l’historiador Emmanuel Brousse i els músics Isaac Albéniz i Enric Granados. Els passejos pel parc Schierbeck, els hotels elegants, el Gran Casino, l’animació del quiosc-restaurant del llac… Tot es va aturar el 1936.

A partir dels anys 40, el ritme que va recuperar Puigcerdà va ser diferent. Els protagonistes de “la colònia” van tornar, tot i que ja no exclusivament a l’estiu: Puigcerdà estava cada vegada més a prop i havien descobert els esports d’hivern. El Club de Golf de la Cerdanya i les pistes d’esquí de La Molina es van convertir en dos dels llocs més habituals on es reunien les noves generacions de barcelonins enamorats d’aquesta terra.

L’hípica, la doma, les excursions al bosc, les pujades als cims propers… els néts de Volart van aprendre a estimar la Cerdanya sota la mirada atenta del patriarca, ja que don Ramón encara dirigia alguns anys la seva empresa i es mantenia al corrent del que passava a la casa. A la seva mort, i mentre el seu gendre prenia les regnes dels telers, va ser la seva filla Elvira qui va dirigir els destins de Villa Paulita, on es reunia cada estiu, ja als anys 60, tota la família: el matrimoni, els tres fills amb les seves parelles i els néts. Tot un exèrcit que ocupava la Villa de dalt a baix fent servir la mateixa distribució que Volart havia establert en la reforma de 1925.

Al semisoterrani hi havia la zona de serveis: carbonera, planxador, bugaderia i cuina que comunicava amb un office a la planta baixa mitjançant un muntacàrregues. A la planta baixa, a més de l’office i del rebedor, hi havia dos menjadors (un per als nens), dos salons (un destinat al piano) i un lavabo. La planta principal estava ocupada per quatre habitacions nobles, totes amb bany propi, i una habitació petita. La segona planta era el regne dels nens, amb un gran saló de jocs amb ping-pong i billar envoltat de les habitacions dels més petits amb les seves cuidadors. També hi havia les habitacions del servei. Des d’aquesta planta, per una escala de cargol, s’accedia al torreó. Al jardí continuaven els jocs infantils i, perquè la nova generació continués estimant la casa i la terra, Elvira, la àvia, va assignar un arbre a cada un dels seus néts.

Fins a finals del segle XX, Villa Paulita o la Torre de Volart, com sempre l’han anomenada els habitants de Puigcerdà, va ser el centre de reunió familiar i el lloc de convivència estiuenca. Només a l’inici del segle XXI els hereus de Volart, habitants de nous temps i ritmes de vida diferents, van deixar de visitar regularment la Villa.

Convertir la casa familiar en aquest hotel va ser per a ells la millor manera de compartir les seves meravelloses experiències i contagiar la felicitat que aquesta villa ha donat als seus habitants des de 1920. Obrir les habitacions, transformar les cavalleries en restaurant i renovar el jardí ha estat una forma de mantenir viu l’esperit emprenedor, creatiu i vital de Ramón Volart, i que el nom de Paulita, la dona que va estimar, segueixi presidint la vila més bonica de totes, la que està al costat de l’estany.