Historia Villa Paulita

La quietud del llac, el misteri dels boscos, el repte de les muntanyes. L’aire net, les nevades en calma, les estrelles properes. A la zona més alta de Puigcerdà, mirant els cignes de l’estany i amb els pics del Pirineu vigilants, l’entorn convida a la calma. Però també a la pràctica de l’esport, a les caminades, a l’acció en plena natura. Així ho senten avui els nostres hostes. I així ho van haver de sentir també Ramon Volart i la seva dona quan van comprar aquesta bonica habitatge el 1920. Ja feia alguns anys que estiuejaven a Puigcerdà, però a partir d’aquesta data es van vincular definitivament amb aquest lloc en adquirir la casa més especial de totes: la “torre” més propera a l’estany. En aquest habitatge van passar estius feliços quatre generacions consecutives de la mateixa família abans de convertir aquella casa tan especial en un hotel i obrir les portes a qui vulgui gaudir d’aquestes mateixes sensacions de calma i llibertat. Una Torre al costat del estany de Puigcerdà.

L’estiuejant Ramon Volart, que encarava els feliços anys 20 quan es va instal · lar a la casa, era un industrial barceloní dedicat a les puntes. Encara que el seu pare també s’havia dedicat a aquests especialíssims teixits, va ser l’esperit emprenedor d’en Ramon el que el va portar al centre d’Europa a la recerca de maquinària d’última generació i de mà d’obra especialitzada per instal · lar els primers telers d’Espanya capaços de fabricar a màquina els tuls, blondes i puntes més delicats. Conscienciós a la fàbrica i summament creatiu a l’hora de dissenyar nous dibuixos per les teles, en Volart va tenir molts èxits amb els seus teixits, que van ser premiats en les exposicions de Barcelona (1888), Saragossa (1908), Brussel · les (1910), Barcelona de nou (1929) i Sevilla (1930), encara que entre les millors recompenses estaven la de ser proveïdors dels Reis d’Espanya i vestir amb les seves teles les ocasions més solemnes de la classe alta a Espanya: vels, xals, mantellines … El negoci exigia molta atenció. Però no impedia que, invariablement, cada estiu, el matrimoni Volart i la seva filla Elvira tornessin a Puigcerdà.
La capital de la Cerdanya començava a estar de moda. Ja en l’últim terç del segle XIX, Puigcerdà era el lloc que havien triat per descansar uns pocs privilegiats barcelonins que van començar a construir belles mansions, residències estiuenques als afores de l’entorn emmurallat que encara voltava l’urbs d’origen medieval. Aquells estiuejants primers assenyalar amb la seva presència el lloc i van fer que la Barcelona benestant mirés cap a aquesta remota zona pirinenca. El seu accés era difícil, és veritat, però l’entorn resultava tan envejable que les cases de residents estiuencs van començar a multiplicar-se. Sobretot quan, finalitzada l’última Guerra Carlina el 1876, l’ajuntament va enderrocar la muralla per fer més fàcil l’accés a aquestes noves residències i als nombrosos horts que envoltaven el poble.

Un d’aquells camps de cultiu, situat al costat del estany, va ser adquirit el 1887 “s’ha convertit en un poblat que ha de reunir els majors atractius”, deia la premsa local aquell mes d’agost. Seguint aquesta idea inicial, es va urbanitzar la zona que s’havia començat a arborar l’any anterior i es va preparar per construir-hi mitja dotzena de xalets que (segons afirmava el periodista de la crònica) tindrien grans avantatges sobre la resta: la de comptar amb aigua de reg i potable i, sobretot, el seu emplaçament al punt més elevat de la població, que significaria per als seus habitants, “aires més sans” i “admirables vistes”.

Encara van trigar diversos anys a completar totes les cases, anomenades localment “torres” i destinades a l’esbarjo de forasters. D’estil eclèctic, tenen planta en forma de creu i, en un dels seus braços, s’aixeca una torre que, molt lluny de l’aspecte defensiu de l’arquitectura que les va inspirar, es converteix en el lloc més bonic per admirar la Cerdanya. Les Torres es distingeixen per la seva bicromia en vermell i ivori que vol recordar a Brunelleschi i totes elles, al costat del estany i al costat del parc que hi ha als voltants i que es crearia el 1925, s’han anat convertint en un conjunt que identifica Puigcerdà tant com els seus vells espais medievals. Un grup urbà que, des de fa més d’un segle, manté tot el seu encant vuitcentista i el seu aire delicat i una mica decadent.

Temps d’oci, temps de negocis

En Ramon Volart llogava cada estiu un habitatge des de la dècada de 1910. Al costat d’altres famílies de “la colònia” (anomenada així en oposició a “la vila”, formada pels habitants habituals de Puigcerdà), el barceloní ocupava la temporada estival gaudint del millor de la Cerdanya: excursions als boscos, caminades a la muntanya i algunes activitats socials de l’època com balls i funcions benèfiques.

Sent un home ja ben conegut a la regió (tant la seva posició com el seu caràcter contribuïen a això), un any va ser convidat a una important celebració: les obres de la línia de ferrocarril entre Ribes de Freser i Puigcerdà entraven en la seva recta final. Quan es finalitza aquest tram, es culminaria una obra en la qual portaven obstinades diverses generacions i diferents empreses: unir per tren Barcelona i Puigcerdà lluitant contra una orografia endimoniada. Una ocasió com aquesta era propícia per comentar les grans avantatges del ferrocarril, els estalvis considerables de temps que suposaria i la comoditat que significava per als estiuejants haver aproximat la seva residència habitual i el seu lloc favorit de descans. Algú va suggerir a Ramon Volart que era el moment de fer una oferta per la més bella de les Torres, la qual estava situada al costat del llac. I en Ramon Volart va fer aquesta oferta. El juliol de 1920, Ceretania, el diari local, anunciava que aquella torre recentment adquirida havia rebut el nom de Villa Paulita en honor a Paulita Pich, dona d’en Volart i nova propietària. I públicament, el redactor desitjava a la parella “que per molts anys puguin gaudir-ne amb tota felicitat”. Els seus desitjos es van complir.

Els anys 20 i l’inici dels 30 van ser anys amables per als habitants de Villa Paulita. L’habitatge acollia l’època de descans d’en Ramon Volart i li permetia practicar la doma de cavalls, una passió que heretarien els seus néts, encara que ell domava poltres amb destinació a formar troncs per als seus carruatges, i el seu nét Ramon Estany practicaria la doma de concurs. Per això haurien de passar molts anys, però és possible que l’industrial pensés en uns néts que encara no tenia quan, el 1925, cinc anys després de comprar-la, va abordar una important reforma a casa d’estiu. La preparar i la va modernitzar. Va afegir detalls personals com una vidriera emplomada per les portes d’accés que recordava enormement els delicats dissenys geomètrics dels seus puntes. Va posar extravagants (segons l’entorn) notes de color fent col · locar vidres de color en diferents finestres. I va deixar la casa llista per acollir el seu creixent família, ja que al final d’aquest mateix any, Elvira, la seva única filla, va contreure matrimoni amb José María Estany. El matrimoni li va donar tres néts.

També per Puigcerdà van ser temps feliços aquells anys. Des de 1922, quan el ferrocarril va entrar finalment en servei, i fins a l’inici de la Guerra Civil, la localitat es convertia cada any i durant tres mesos en un lloc encantador, elegant i cosmopolita on coincidien polítics, industrials i una interessant nòmina d’intel · lectuals. Entre els que es van deixar veure en aquells anys en visites i tertúlies cal citar els escriptors Narcís Oller i Jacint Verdaguer, el pintor Santiago Rusiñol, l’arquitecte Antoni Gaudí, l’historiador Emmanuel Brousse o els músics Isaac Albéniz i Enric Granados. Les passejades pel parc Schierbeck, els hotels elegants, el Gran Casino, l’animació del quiosc-restaurant del llac … Tot es va aturar el 1936.

A partir dels anys 40, el ritme que va recuperar Puigcerdà va ser diferent. Els protagonistes de “la colònia” van tornar, encara que ja no exclusivament a l’estiu: Puigcerdà estava cada vegada més a prop i ells havien descobert els esports d’hivern. El Club de Golf de la Cerdanya i les pistes d’esquí de la Molina es van convertir en dos dels llocs més habituals on es reunien les noves generacions de barcelonins enamorats d’aquesta terra.

La hípica, la doma, les excursions al bosc, les pujades als cims de muntanya propers … els néts d’en Volart van aprendre a estimar la Cerdanya sota la mirada atenta del patriarca, ja que el senyor Ramon encara va dirigir alguns anys la seva empresa i es va mantenir al corrent del que passava a casa. A la seva mort, i mentre el seu gendre va prendre les regnes dels telers, va ser la seva filla Elvira la que va dirigir els destins de Villa Paulita, on es reunia cada estiu, ja als anys 60, tota la família: el matrimoni, els seus tres fills amb els seus respectius cònjuges i els néts. Tot un batalló que ocupava la Torre de dalt a baix fent ús de la mateixa distribució que el senyor Volart va disposar en la seva reforma del 1925. Al semisoterrani quedava la zona de serveis: una carbonera, planxador, safareig i la cuina que es comunicava amb un office en la primera baixa a través d’un muntacàrregues. En aquesta planta baixa i més del office esmentat i del rebedor, hi havia dos menjadors (un d’ells per als nens), dos salons (un destinat al piano) i un lavabo. La planta principal la ocupaven quatre habitacions nobles, totes elles amb bany propi, i una habitació petita. La segona planta era el regne dels nens, ja que hi havia un gran saló de jocs amb ping-pong i billar envoltat de les habitacions que ocupaven els més petits amb les seves mainaderes. També hi eren les habitacions del servei. I des d’aquesta mateixa planta, i per una escala de cargol, s’accedia a la torre que presidia la casa. Al jardí continuaven els jocs infantils i, perquè aquesta nova generació seguís estimant aquesta casa i aquesta terra, na Elvira, l’àvia, va assignar arbres a cadascun dels seus néts. Fins als últims anys del segle XX, Villa Paulita o la Torre de Volart, com també l’han anomenat des de sempre els habitants de Puigcerdà, ha estat el centre de reunió familiar i el lloc de convivència estiuenca. Només a la vora del segle XXI els hereus de Volart, habitants de temps nous i de ritmes de vida diferents, van deixar de visitar regularment la Torre.

Convertir la casa familiar a aquest hotel va ser per a ells la millor manera de compartir les seves belles experiències i de contagiar la felicitat que aquesta vila ha donat als seus habitants des de 1920. Obrir les seves habitacions, transformar les cavallerisses en restaurant i rejovenir el jardí han estat una manera d’aconseguir que l’esperit emprenedor, creatiu i vividor de Ramon Volart segueixi viu. I que el nom de Paulita, la dona a qui va estimar, segueixi presidint la Torre més bella de totes, la del costat de l’estany.